- Parques/Moures: aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones: Cloto era la que filava la vida (dóna vida).
Quesis: mesurava aquest fil (la durada de la vida).
Atropo: talla el fil.( mata).
- Tarratos: és la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.
- Caront: és qui portava la barca de Hades d'una banda a l'altre (vida/mort). Posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.
diumenge, 14 de desembre del 2008
Antologia poètica
És així, si us plau, LA NIT (1956)
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...
Aquesta poesia pertany a Vicent Andrés Estelles, l’obra va ser publicada l’any 1956, inclou poesies sobre la mort de la seva filla que es va produir quan ella nomes tenia 4 mesos.
La nit es una metàfora de la nit i la mort.
El tema es bàsicament la mort de la seva filla. Aquesta poesia esta construïda de forma dialogada entre la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Es tracta d’una poesia aparentment senzilla però si la analitzem es d’un tema transcendent seriós.
En els paràgrafs 1 i 3 esta en forma de diàleg, amb moltes interrogacions, algú que pregunta i algú que respon consta de versos bisíl·labs i paraules monosíl·labes amb rima assonant en –o (toc, socs, cloc, mort) i rima consonant a (toc i és). En els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les passes de la persona que ha mort i fa soroll.
Trobem diferents figures retoriques com antítes i(ve i se'n ve, descalça i duu socs) , una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...
Aquesta poesia pertany a Vicent Andrés Estelles, l’obra va ser publicada l’any 1956, inclou poesies sobre la mort de la seva filla que es va produir quan ella nomes tenia 4 mesos.
La nit es una metàfora de la nit i la mort.
El tema es bàsicament la mort de la seva filla. Aquesta poesia esta construïda de forma dialogada entre la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Es tracta d’una poesia aparentment senzilla però si la analitzem es d’un tema transcendent seriós.
En els paràgrafs 1 i 3 esta en forma de diàleg, amb moltes interrogacions, algú que pregunta i algú que respon consta de versos bisíl·labs i paraules monosíl·labes amb rima assonant en –o (toc, socs, cloc, mort) i rima consonant a (toc i és). En els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les passes de la persona que ha mort i fa soroll.
Trobem diferents figures retoriques com antítes i(ve i se'n ve, descalça i duu socs) , una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).
Vicent Andrés i Estellés
Vicent Andrés va néixer a l’any 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era forner i tenia una germana, Carme.
Els llibres "L’ofici de demà" i "Coral romput" recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar pel teatre, i durant el 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Durant la guerra espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure peces teatrals "de combat". Va deixar els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Segarra, de Josep Carner...
Acabada la guerra va començar a treballar de forner, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada", va cursar la carrera com a becat a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. El 1945 va anar a fer de soldata Navarra on va escriure poesia catalana. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" on va arribar a ser el redactor el 1958 fins el 1978.El seu primer llibre va ser "Ciutat a cau d'orella"(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, van tenir una filla que es va morir als 4 mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure "La nit"(1956) i "Primera soletad". Més tard va tenir dos fills, Vicent i Carmina.Després publica "Donzell amarg"(1958) i "L'amant de tota la vida"(1966). Refeia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Berjassot", de difícil datació a causa d’aquest continuat procés de reelaboració.
Durant els anys seixanta, organitzava campanyes agressives contra qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians amb el diari "Las Provincias
El 1971 treu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d’exilis, Primera audició i L'inventari clement.
L’any 1972 publica l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
La idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural on s’identifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari "Mueal del País Valencià" un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de 60 llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l’evolució poètica li dona una nova dimensió. "Mural del País Valencià" - va començar a publicar fragments a partir del 1978.
L’única obra de teatre publicada "Oratoris del nostre temps(1978), també va fer guions de cinema, tres obres de caràcter autobiogràfic "Quadern de Bonaire"(1985), El tractat de les maduixes"(1985) i LA parra boja (1988) i en prosa "El coixinet"(1987).
En homenatge del poeta, des de 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis de València, el 1975 amb la Lletra d'Or i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Es veia perseguit per sectors de la dreta franquista. A més de la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
Els temes recurrents de la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.Va participar en nombrosos recitals conjunts als diversos llocs dels Països Catalans.-1984 premi de les Letres Valencianes.-1990 homenatge de la Universitat Catalana d'Estiu i Prada i els Premis d'Octubre.
Va morir a València l’any 1993.
Els llibres "L’ofici de demà" i "Coral romput" recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar pel teatre, i durant el 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Durant la guerra espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure peces teatrals "de combat". Va deixar els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Segarra, de Josep Carner...
Acabada la guerra va començar a treballar de forner, després d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada", va cursar la carrera com a becat a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. El 1945 va anar a fer de soldata Navarra on va escriure poesia catalana. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" on va arribar a ser el redactor el 1958 fins el 1978.El seu primer llibre va ser "Ciutat a cau d'orella"(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, van tenir una filla que es va morir als 4 mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure "La nit"(1956) i "Primera soletad". Més tard va tenir dos fills, Vicent i Carmina.Després publica "Donzell amarg"(1958) i "L'amant de tota la vida"(1966). Refeia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Berjassot", de difícil datació a causa d’aquest continuat procés de reelaboració.
Durant els anys seixanta, organitzava campanyes agressives contra qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians amb el diari "Las Provincias
El 1971 treu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d’exilis, Primera audició i L'inventari clement.
L’any 1972 publica l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
La idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural on s’identifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari "Mueal del País Valencià" un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de 60 llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l’evolució poètica li dona una nova dimensió. "Mural del País Valencià" - va començar a publicar fragments a partir del 1978.
L’única obra de teatre publicada "Oratoris del nostre temps(1978), també va fer guions de cinema, tres obres de caràcter autobiogràfic "Quadern de Bonaire"(1985), El tractat de les maduixes"(1985) i LA parra boja (1988) i en prosa "El coixinet"(1987).
En homenatge del poeta, des de 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis de València, el 1975 amb la Lletra d'Or i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Es veia perseguit per sectors de la dreta franquista. A més de la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
Els temes recurrents de la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.Va participar en nombrosos recitals conjunts als diversos llocs dels Països Catalans.-1984 premi de les Letres Valencianes.-1990 homenatge de la Universitat Catalana d'Estiu i Prada i els Premis d'Octubre.
Va morir a València l’any 1993.
divendres, 5 de desembre del 2008
Antologia poètica
Vicent Andrés Estellés Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C.1
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només,
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parrai la flor del taronger.
Aquesta cançó parla de la mort de la seva filla i com a viscut això l’autor. I surt contínuament el “jo” poètic, també utilitza paraules pròpies del seu dialecte el Valencia com: meua.
Sovint emfatitza per donar intensitat.
-TEMA: La mort, el amor paternofilial i la vida.
-TIPOLOGIA DEL POEMA: s’assembla al plany, té elements d’una oda.
-RIMA: versos eptasil·labs, rimen els versos parrells de forma assonant. Romanç.
-LA NIT: metàfora de la foscor, soletat, mort.
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només,
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parrai la flor del taronger.
Aquesta cançó parla de la mort de la seva filla i com a viscut això l’autor. I surt contínuament el “jo” poètic, també utilitza paraules pròpies del seu dialecte el Valencia com: meua.
Sovint emfatitza per donar intensitat.
-TEMA: La mort, el amor paternofilial i la vida.
-TIPOLOGIA DEL POEMA: s’assembla al plany, té elements d’una oda.
-RIMA: versos eptasil·labs, rimen els versos parrells de forma assonant. Romanç.
-LA NIT: metàfora de la foscor, soletat, mort.
dimarts, 18 de novembre del 2008
Víctor Català
Víctor Català
Va néixer a l’escala pertanyia a una família benestant tirant a rica, el seu pare era advocat. Va anar a estudiar a Girona però no li va agradar gaire ya que va tornar a casa, un cop a casa els seus pares li van proporcionar mestres i va estudiar.
La seva mare sempre estava malalta, Aixa que la que li va fer de mare va ser la seva avia, el seu pare no estava gaire a casa per la feina.
Ella era autodidàctica, a mes tenia a L’Escala persones que li proporcionaven revistes i llibres, llegia en francès, per tant, estava al cas dels nous corrents literaris con el Modernisme. Cateria Albert era la mes gran de les 4 germanes, i en mori el seu pare el germà que tenia que ser l’hereu estava a Barcelona estudiant per ser advocat i no volia ser l’hereu Així que ella es va fer càrrec.
Ella sempre va amagar la seva biografia ja que deia que no sortia del seu poble i es te certesa que soviet anava a Barcelona però anar al teatre, vestir-se…, també va viatjar per Europa.
Les dues biografies escrites d’ella tenen grans llagunes.Deia que feia de monja, ja que es tancava per escriure.Les primeres obres que publica les publica amb el pseudònim de: Virgili d’Alacseal.
En 1898 guanya els Jocs Florals d’Olot amb un poema i un monòleg: La infanticida. Aquesta obra va tindrà certa polèmica ja que estava escrita per una dona, llavors ella decideix posar-se el pseudònim de Víctor Català com fan moltes escriptores en aquella època.
Publica poesies, articles i novel·les. En 7 anys publica dos llibres de poesia, una obra de teatre, tres reculls de contes i la novel·la de Solitud.A partir del 1906 el Modernisme es frenat pel Noucentisme dos ideologies antagòniques.
No publica res fins al 1918 degut a la marginació noucentista. Desprès de la guerra civil espanyola queda desconcertada. En principi aplaudeix el regim franquista, però aquesta afició dura poc i es exiliada.
Va néixer a l’escala pertanyia a una família benestant tirant a rica, el seu pare era advocat. Va anar a estudiar a Girona però no li va agradar gaire ya que va tornar a casa, un cop a casa els seus pares li van proporcionar mestres i va estudiar.
La seva mare sempre estava malalta, Aixa que la que li va fer de mare va ser la seva avia, el seu pare no estava gaire a casa per la feina.
Ella era autodidàctica, a mes tenia a L’Escala persones que li proporcionaven revistes i llibres, llegia en francès, per tant, estava al cas dels nous corrents literaris con el Modernisme. Cateria Albert era la mes gran de les 4 germanes, i en mori el seu pare el germà que tenia que ser l’hereu estava a Barcelona estudiant per ser advocat i no volia ser l’hereu Així que ella es va fer càrrec.
Ella sempre va amagar la seva biografia ja que deia que no sortia del seu poble i es te certesa que soviet anava a Barcelona però anar al teatre, vestir-se…, també va viatjar per Europa.
Les dues biografies escrites d’ella tenen grans llagunes.Deia que feia de monja, ja que es tancava per escriure.Les primeres obres que publica les publica amb el pseudònim de: Virgili d’Alacseal.
En 1898 guanya els Jocs Florals d’Olot amb un poema i un monòleg: La infanticida. Aquesta obra va tindrà certa polèmica ja que estava escrita per una dona, llavors ella decideix posar-se el pseudònim de Víctor Català com fan moltes escriptores en aquella època.
Publica poesies, articles i novel·les. En 7 anys publica dos llibres de poesia, una obra de teatre, tres reculls de contes i la novel·la de Solitud.A partir del 1906 el Modernisme es frenat pel Noucentisme dos ideologies antagòniques.
No publica res fins al 1918 degut a la marginació noucentista. Desprès de la guerra civil espanyola queda desconcertada. En principi aplaudeix el regim franquista, però aquesta afició dura poc i es exiliada.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Història de la novel·la
Mon antic
Els orígens de la novel·la estan en altres gèneres narratius, les narracions curtes d'aventures que sorgiren a l'època hel·lenística grega (habitualment conegudes com a novel·les gregues o novel·les bizantines).
Edat mitjana
A l'edat mitjana va sorgir la cançó de gesta i la novel·la de cavalleries, les primeres novel·les pròpiament dites.Copiaven el model clàssic, narrant en vers la vida d’un personatge bé perquè fos exemplar o bé perquè estigués plena d’aventures curioses, que permetien la seva transmissió via oral. Durant els segles XIV i XV, gràcies a l'emergent mercat del llibre, van començar a aparèixer els primers texts en prosa, que podien ser la prosificació d’un cantar de gesta si el protagonista era un cavaller heroic. L’anomenada "matèria de Bretanya" va donar lloc al primer cicle novel·lístic, explicant les vides de tots els components de la Taula Rodona. Destaca l'autor Chrétien de Troyes.
La invenció de la impremta per Johannes Gutenberg el 1440. va afavorir la difusió de les novel·les, que van començar a diversificar-se a partir de l’edat Moderna. Dues grans tradicions van coexistir durant molt de temps: el vessant paròdic, exemplificat per l’obra de Cervantes, i el que és hereu dels herois de l’antiguitat. Les dues tradicions van anar guanyant en realisme seguint les exigències dels lectors.
Segle XVIII
Al segle XVIII la novel·la va guanyar en didactisme, s'usava la vida dels altres en ficció per aprendre sobre la pròpia existència. En aquesta època es va convertir en el gènere més popular, fet que continua encara vigent.
Segle XIX
Amb el segle XIX i el Realisme, la producció de novel·les es va disparar (per això es considera aquest període el segle d'or de la novel·la europea).
Segle XX
Al segle XX s’ha posat en crisi el concepte mateix de novel·la, amb obres experimentals, barreges de gènere, irrupció de l’aspecte visual de la pàgina, l’autobiografia real o fictícia... També s’han multiplicat els subgèneres segons l’estil i la temàtica.
Els orígens de la novel·la estan en altres gèneres narratius, les narracions curtes d'aventures que sorgiren a l'època hel·lenística grega (habitualment conegudes com a novel·les gregues o novel·les bizantines).
Edat mitjana
A l'edat mitjana va sorgir la cançó de gesta i la novel·la de cavalleries, les primeres novel·les pròpiament dites.Copiaven el model clàssic, narrant en vers la vida d’un personatge bé perquè fos exemplar o bé perquè estigués plena d’aventures curioses, que permetien la seva transmissió via oral. Durant els segles XIV i XV, gràcies a l'emergent mercat del llibre, van començar a aparèixer els primers texts en prosa, que podien ser la prosificació d’un cantar de gesta si el protagonista era un cavaller heroic. L’anomenada "matèria de Bretanya" va donar lloc al primer cicle novel·lístic, explicant les vides de tots els components de la Taula Rodona. Destaca l'autor Chrétien de Troyes.
La invenció de la impremta per Johannes Gutenberg el 1440. va afavorir la difusió de les novel·les, que van començar a diversificar-se a partir de l’edat Moderna. Dues grans tradicions van coexistir durant molt de temps: el vessant paròdic, exemplificat per l’obra de Cervantes, i el que és hereu dels herois de l’antiguitat. Les dues tradicions van anar guanyant en realisme seguint les exigències dels lectors.
Segle XVIII
Al segle XVIII la novel·la va guanyar en didactisme, s'usava la vida dels altres en ficció per aprendre sobre la pròpia existència. En aquesta època es va convertir en el gènere més popular, fet que continua encara vigent.
Segle XIX
Amb el segle XIX i el Realisme, la producció de novel·les es va disparar (per això es considera aquest període el segle d'or de la novel·la europea).
Segle XX
Al segle XX s’ha posat en crisi el concepte mateix de novel·la, amb obres experimentals, barreges de gènere, irrupció de l’aspecte visual de la pàgina, l’autobiografia real o fictícia... També s’han multiplicat els subgèneres segons l’estil i la temàtica.
3r ACTE
I: Ja els han pagat les quinzenes i les estan comptant, lis costa moltíssim comptar els diners, Quimera torna a reflectir la classe social a la que pertanyen, ja han acabat la carretera i en Gepa cada cop sospita mes d’en Marçal. La Maria Rosa si casa amb el Marçal perquè es veu obligada per les circumstancies ja que tothom en parla.
II: En Gepa li regala pollastres, en Quirze li diu que es poden quedar a casa seva.
III: En Badori li regala el vi a en Marçal.IV: En Marçal té un to burlesc respecte a la Maria Rosa, en Gepa parla a en Marçal amb segona intenció sobre l’amor que te envers la Maria Rosa.
V: La Maria Rosa pregunta a en Marçal si la vol però amb la intenció de bon home ell li diu que ha tingut que fer molts sacrificis per estar amb ella i ella li contesta el mateix. En Marçal esta convençut que ella esta tant enamorada que si es confessa li perdonarà.
VI: La Maria Rosa es va vestir per el casament, no te proa diners pel vestit Aixa que anirà tota de negre amb una faldilla, es mudarà el mocador i els cabells quasi ni se’ls arregla. Buscant entre els calaixos troba la camisa mes vella de l’Andreu i plora pensant-hi en ell.
VII. Surt la Maria Rosa que ja esta llesta per casar-s’hi, se’n van i la Tomasa es queda sola per fer el sopar.
VIII: Entra en Badori a la cuina on es la Tomasa, porta el vi ell tampoc va al casament li. Li fa tastar el vi a la Tomasa i el troba fortíssim. Es posen a parlar de l’amor i la Tomasa li explica a en Badori que encara que no ho sembli se estima molt a en Quirze.
IX: Arriben del casament, en Badori i la Tomasa feliciten a la Maria Rosa. Sopen pollastre i en Badori convida a tothom a veure el vi que a portat, inciten a en Marçal a veure, en Marçal veu tota l’estona fins que s’acaba el vi desprès tothom se’n va i es queda a soles amb la Maria Rosa.
X: En Marçal intenta posseir a la Maria Rosa però ella vol que li expliqui tot, ella l’alaba i li diu que entre ells no hi ha secrets, al final en Marçal confessa que va ser el qui va matar a en capatàs i va trair a l’Andreu, llavors la Maria Rosa li clava un ganivet dos cops.
XI. Els altres s’entén els crits i entren. La Maria Rosa els explica que va ser ell el culpable de tot.
I: Ja els han pagat les quinzenes i les estan comptant, lis costa moltíssim comptar els diners, Quimera torna a reflectir la classe social a la que pertanyen, ja han acabat la carretera i en Gepa cada cop sospita mes d’en Marçal. La Maria Rosa si casa amb el Marçal perquè es veu obligada per les circumstancies ja que tothom en parla.
II: En Gepa li regala pollastres, en Quirze li diu que es poden quedar a casa seva.
III: En Badori li regala el vi a en Marçal.IV: En Marçal té un to burlesc respecte a la Maria Rosa, en Gepa parla a en Marçal amb segona intenció sobre l’amor que te envers la Maria Rosa.
V: La Maria Rosa pregunta a en Marçal si la vol però amb la intenció de bon home ell li diu que ha tingut que fer molts sacrificis per estar amb ella i ella li contesta el mateix. En Marçal esta convençut que ella esta tant enamorada que si es confessa li perdonarà.
VI: La Maria Rosa es va vestir per el casament, no te proa diners pel vestit Aixa que anirà tota de negre amb una faldilla, es mudarà el mocador i els cabells quasi ni se’ls arregla. Buscant entre els calaixos troba la camisa mes vella de l’Andreu i plora pensant-hi en ell.
VII. Surt la Maria Rosa que ja esta llesta per casar-s’hi, se’n van i la Tomasa es queda sola per fer el sopar.
VIII: Entra en Badori a la cuina on es la Tomasa, porta el vi ell tampoc va al casament li. Li fa tastar el vi a la Tomasa i el troba fortíssim. Es posen a parlar de l’amor i la Tomasa li explica a en Badori que encara que no ho sembli se estima molt a en Quirze.
IX: Arriben del casament, en Badori i la Tomasa feliciten a la Maria Rosa. Sopen pollastre i en Badori convida a tothom a veure el vi que a portat, inciten a en Marçal a veure, en Marçal veu tota l’estona fins que s’acaba el vi desprès tothom se’n va i es queda a soles amb la Maria Rosa.
X: En Marçal intenta posseir a la Maria Rosa però ella vol que li expliqui tot, ella l’alaba i li diu que entre ells no hi ha secrets, al final en Marçal confessa que va ser el qui va matar a en capatàs i va trair a l’Andreu, llavors la Maria Rosa li clava un ganivet dos cops.
XI. Els altres s’entén els crits i entren. La Maria Rosa els explica que va ser ell el culpable de tot.
2n ACTE
I: En Quirze segueix compadint a la Maria Rosa mentre que la Tomasa diu que sinó treballa es perquè es una gandula. Tenen pocs diners perquè els d’eben quinzenes i a sobre tenen que pagar els medicaments per la Maria Rosa.
II:La Maria Rosa parla amb el seu germà perquè vol marxar a la vila, perquè racionalment vol seguint sent de l’Andreu i mantenir-se ferma, però sent desig per en Marçal.
III: Tots els homes fan una reunió per parlar de les quinzenes i la Tomasa vol estar però no la deixen pel fet de que es una dona. En Marçal entre l’últim i s’assabenta que en Badori li fa la competència.
IV: La Maria Rosa relata la carta que li dicta en Marçal, aquesta carta té un to formal i de suplica.
V: En Marçal es dedica a la Maria Rosa mitjançant la carta la Maria Rosa sen va tota enfadada.
VI: En Marçal es diu a si mateix que la Maria Rosa serà seva.
VII: La Maria Rosa parla amb el Quirze i li dui que sen va, el seu germà li dona uns quanta diners que hi tenia guardats.
VIII: El Quirze li diu a la Tomasa que la Maria Rosa se’n va, i la Tomasa encantada l’ajuda amb les maletes.
IX: La Tomasa dona diners a la Maria Rosa. En Badori li diu a la Maria Rosa que se l’estima, la Maria Rosa li contesta que no esta trist perquè ella se’n va, sinó perquè no els paguen les quinzenes.
X: En Marçal i en Badori es barallen per la Maria Rosa. En Marçal s’assabenta que la Maria Rosa se’n va i vol saber a on.
XI: En Marçal i en Badori discuteixen.
XII: En Marçal i en Badori surten al carrer amb la intenció de pegar-s’hi.
XIII: La Maria Rosa reflexiona sobre en Marçal i en Badori ja que s’estan barallant per ella, té por de que en Badori faci mal a en Marçal.
XIV: En Marçal des de fora de casa de la Maria Rosa li diu que esta ferit perquè l’ori la porta, en realitat no està ferit i la posa en una situació perquè els trobin de nit sols perquè es tingui que casar amb ell.
XV: Venen tots, el Quirze s’enfada amb la Maria Rosa i li demana explicacions al Marçal, ell li diu que la obert la Maria Rosa i se’n ràbia amb ella perquè creu que la enganyat.
I: En Quirze segueix compadint a la Maria Rosa mentre que la Tomasa diu que sinó treballa es perquè es una gandula. Tenen pocs diners perquè els d’eben quinzenes i a sobre tenen que pagar els medicaments per la Maria Rosa.
II:La Maria Rosa parla amb el seu germà perquè vol marxar a la vila, perquè racionalment vol seguint sent de l’Andreu i mantenir-se ferma, però sent desig per en Marçal.
III: Tots els homes fan una reunió per parlar de les quinzenes i la Tomasa vol estar però no la deixen pel fet de que es una dona. En Marçal entre l’últim i s’assabenta que en Badori li fa la competència.
IV: La Maria Rosa relata la carta que li dicta en Marçal, aquesta carta té un to formal i de suplica.
V: En Marçal es dedica a la Maria Rosa mitjançant la carta la Maria Rosa sen va tota enfadada.
VI: En Marçal es diu a si mateix que la Maria Rosa serà seva.
VII: La Maria Rosa parla amb el Quirze i li dui que sen va, el seu germà li dona uns quanta diners que hi tenia guardats.
VIII: El Quirze li diu a la Tomasa que la Maria Rosa se’n va, i la Tomasa encantada l’ajuda amb les maletes.
IX: La Tomasa dona diners a la Maria Rosa. En Badori li diu a la Maria Rosa que se l’estima, la Maria Rosa li contesta que no esta trist perquè ella se’n va, sinó perquè no els paguen les quinzenes.
X: En Marçal i en Badori es barallen per la Maria Rosa. En Marçal s’assabenta que la Maria Rosa se’n va i vol saber a on.
XI: En Marçal i en Badori discuteixen.
XII: En Marçal i en Badori surten al carrer amb la intenció de pegar-s’hi.
XIII: La Maria Rosa reflexiona sobre en Marçal i en Badori ja que s’estan barallant per ella, té por de que en Badori faci mal a en Marçal.
XIV: En Marçal des de fora de casa de la Maria Rosa li diu que esta ferit perquè l’ori la porta, en realitat no està ferit i la posa en una situació perquè els trobin de nit sols perquè es tingui que casar amb ell.
XV: Venen tots, el Quirze s’enfada amb la Maria Rosa i li demana explicacions al Marçal, ell li diu que la obert la Maria Rosa i se’n ràbia amb ella perquè creu que la enganyat.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Temps
ACTE 1; comença situant-se en la carretera i s’explica l’assassinat del capatàs. Es discuteix sobre el culpable, en aquell moment l'Andreu, que es troba a la presó en Ceuta. En Badori s’uneix al treball a la carretera.
ACTE 2; es situa quinze mesos després de la mort de l'Andreu. La Maria Rosa no oblida el seu marit i de sobte en Marçal entra a la seva vida. Aquesta s’enamora de ell però li fa por demostra-ho. Fins i tot s’ho nega a ella mateixa. Finalment en Marçal acaba comprometen a la Maria Rosa. D'altra banda els demés esperen impacients la seva quinzena que ja es retarda.
ACTE 3; es situa a la casa amb tots els personatges contant la esperada quinzena. Més endavant es casaran la Maria Rosa i en Marçal i s’acabarà de construir la carretera. L’acte finalitza quan la Maria Rosa mata a en Marçal quan s’assabenta de que es l’assassí del capatàs i,indirectament el de l’Andreu.
ACTE 2; es situa quinze mesos després de la mort de l'Andreu. La Maria Rosa no oblida el seu marit i de sobte en Marçal entra a la seva vida. Aquesta s’enamora de ell però li fa por demostra-ho. Fins i tot s’ho nega a ella mateixa. Finalment en Marçal acaba comprometen a la Maria Rosa. D'altra banda els demés esperen impacients la seva quinzena que ja es retarda.
ACTE 3; es situa a la casa amb tots els personatges contant la esperada quinzena. Més endavant es casaran la Maria Rosa i en Marçal i s’acabarà de construir la carretera. L’acte finalitza quan la Maria Rosa mata a en Marçal quan s’assabenta de que es l’assassí del capatàs i,indirectament el de l’Andreu.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Personatges
·Maria Rosa és el personatge protagonista perquè al seu voltant gira tota l'acció, es la germana d'en Quirze per tant la cunyada de la Tomasa. Es un dona jove casada amb l'Andreu, treballa retant la roba de la gent de la carretera. Al principi de l’obra la troben molt enamorada del seu marit mentre berenaven, i pertany a una classe social molt baixa.
·Badori és un personatge que no era del poble, be de fora i comença a treballar a la carretera, s’enamora de la Maria rosa però sap que ella està enamorada d’en Marçal i no d'ell.
·Tomasa és la dona d’en Quirze i la cunyada de la Maria Rosa, és molt treballadora, agressiva, grollera, valenta, és un personatge histriònic perquè cambià d’estat d’ànim. Al començament la Tomasa critica a la Maria Rosa però al final es veu que se l’estima.
·Quirze és el germà de la Maria Rosa i el marit de la Tomasa. La relació que té amb la Maria Rosa és bona i ell com que és més gran la protegeix i la tracta d’una manera paternal durant tota la obra.
·Gepa treballa a la carretera, es molt treballador i intuïtiu és un personatge bastant important ja que és qui sospita que en Marçal està darrere de l’assassinat del capatàs en tot moment.
·Marçal és un bon amic de l'Andreu però el traiciona per aconseguir a la Maria Rosa ja que està bojament enamorat d'ella.
·Calau i Xic són treballadors de la carretera i amics de tots el altres no ocupen un paper gaire important a l'obra, són personatges plans.
Espai i Escenaris
1r acte:
una carretera i al costat una casa pobre, al matí.
2n acte:
interior d'una casa molt pobre, comença a fer-se fosc (vespre).
3r acte:
internior d'una casa molt pobre, es cap al tard (vespre).
una carretera i al costat una casa pobre, al matí.
2n acte:
interior d'una casa molt pobre, comença a fer-se fosc (vespre).
3r acte:
internior d'una casa molt pobre, es cap al tard (vespre).
Estrucutra externa
·Obra dividida en tres actes.
·Cada acte té diferents escenes.
El primer acte te 14 escenes, el segon acte te 15 escenes, i el tercer en te 11 escenes.
·Cada acte té diferents escenes.
El primer acte te 14 escenes, el segon acte te 15 escenes, i el tercer en te 11 escenes.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Àngel Guimerà
Àngel Guimerà
La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica per la verificació de la seva data de naixement, com els aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat.
Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats), juntament amb la idea de mestissatge, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys i un amor frustat amb una tal Maria Rubió.
La tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima.
El dramaturg
El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment. En el context del teatre català dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. La insatisfacció que molts intel·lectua catalans els mogué a buscar-ne una alternativa que atorgué a l'escena local un prestigi literari i no l'excessiu popularisme.
Així, i coincidint amb una reacció dábast europeu contra els excessos del primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdiaformes de drama culte que renovessin la tradició romàntica, tant pel verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s'emmarcaven els conflictes passionals com en la recuperació dels drames. evità les truculències melodramàtiques d'un cert romanticisme i, s'allunya de l'encarcarament retòrica, la història com a material dramatúrgic. Recuperava d'aquesta manera la funció de la vella tragèdia, però ho feia introduint-hi la renovació dramàtica aportada per la recepció europea de l'obra de Shakespeare.
La tendència més destacable és, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que aprofundiria en la seva producció posterior.
La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica per la verificació de la seva data de naixement, com els aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat.
Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats), juntament amb la idea de mestissatge, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys i un amor frustat amb una tal Maria Rubió.
La tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima.
El dramaturg
El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment. En el context del teatre català dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. La insatisfacció que molts intel·lectua catalans els mogué a buscar-ne una alternativa que atorgué a l'escena local un prestigi literari i no l'excessiu popularisme.
Així, i coincidint amb una reacció dábast europeu contra els excessos del primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdiaformes de drama culte que renovessin la tradició romàntica, tant pel verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s'emmarcaven els conflictes passionals com en la recuperació dels drames. evità les truculències melodramàtiques d'un cert romanticisme i, s'allunya de l'encarcarament retòrica, la història com a material dramatúrgic. Recuperava d'aquesta manera la funció de la vella tragèdia, però ho feia introduint-hi la renovació dramàtica aportada per la recepció europea de l'obra de Shakespeare.
La tendència més destacable és, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que aprofundiria en la seva producció posterior.
Característiques entre el Romanticisme i el Realisme
Romanticisme
·Insatisfacció de la realitat.
·Fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals.
·Subjectivisme.
·Pontenciació dels sentiments nacionals.
·Victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó.
Realisme
·Expliquen la realitat del moment però se lis escapa una mica el punt de vista.
·El tractament dels personatges no tenen la profunditat adequada.
·S'escapa la subjectivitat.
·El llenguatge tindria que ser el del grup social del que escriuen però no ho aconsegueixen.
·Descripció detallada de llocs, objectes i persones.
·Insatisfacció de la realitat.
·Fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals.
·Subjectivisme.
·Pontenciació dels sentiments nacionals.
·Victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó.
Realisme
·Expliquen la realitat del moment però se lis escapa una mica el punt de vista.
·El tractament dels personatges no tenen la profunditat adequada.
·S'escapa la subjectivitat.
·El llenguatge tindria que ser el del grup social del que escriuen però no ho aconsegueixen.
·Descripció detallada de llocs, objectes i persones.
dimarts, 7 d’octubre del 2008
Laia
Sóc Laia Urrea Pozo, i estudio a l'institut de l' IES Les Vinyes.
En aquest blog publicaré els treballs de literatura catalana que fem a classe i a casa durant tot el curs.
Adéu.
En aquest blog publicaré els treballs de literatura catalana que fem a classe i a casa durant tot el curs.
Adéu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
