Àngel Guimerà

Àngel Guimerà

La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica per la verificació de la seva data de naixement, com els aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat.
Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats), juntament amb la idea de mestissatge, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys i un amor frustat amb una tal Maria Rubió.

La tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima.


El dramaturg

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment. En el context del teatre català dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. La insatisfacció que molts intel·lectua catalans els mogué a buscar-ne una alternativa que atorgué a l'escena local un prestigi literari i no l'excessiu popularisme.
Així, i coincidint amb una reacció dábast europeu contra els excessos del primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdiaformes de drama culte que renovessin la tradició romàntica, tant pel verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s'emmarcaven els conflictes passionals com en la recuperació dels drames. evità les truculències melodramàtiques d'un cert romanticisme i, s'allunya de l'encarcarament retòrica, la història com a material dramatúrgic. Recuperava d'aquesta manera la funció de la vella tragèdia, però ho feia introduint-hi la renovació dramàtica aportada per la recepció europea de l'obra de Shakespeare.
La tendència més destacable és, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que aprofundiria en la seva producció posterior.